Observació, Primària — dilluns 20 de març
per Reyes, representant de pares de Casa de Nens
Entro a la classe a les 09:10. Tots els infants ja estan treballant en alguna activitat. M'assec en una cadira i començo l'observació. Hi ha infants treballant en grups, asseguts a una taula compartint tasques i impressions. Altres treballen individualment. Alguns fan servir l'ordinador (més tard em van aclarir que són els alumnes més grans els que hi tenen accés, amb un horari específic per al seu ús), altres llegeixen llibres. Molts tenen un full encapçalat "Diari de treball": un full en què, segons la seva edat i la fase en què es troben, anoten amb el màxim detall possible les activitats que fan durant el dia o la setmana. Això ho revisen els mestres per fer seguiment del seu progrés.
El guia principal comença treballant sol a la seva taula amb un ordinador. Al cap de 10 minuts s'uneix a un grup d'uns quatre alumnes per treballar matemàtiques. Laura, una altra de les guies, sembla ser qui supervisa els "diaris de treball" i ajuda els infants que ho demanen. Després, Olivia, la tercera guia, entra a l'aula i comença a treballar individualment amb un infant.
El primer que em crida l'atenció és el silenci que regna a la classe. Molts infants treballen en activitats diferents, en grups i compartint impressions, però amb un to de veu baix que permet que tothom treballi sense molèsties. En observar la dinàmica de la classe, penso en com funcionava la meva quan era petita. Jo vaig anar a una escola molt tradicional, i també molt religiosa. Ens asseiem al pupitre i ens ensenyaven la lliçó, amb molt escoltar i prendre apunts i poca interacció entre companys o amb el mestre. Teníem un pla d'estudis molt definit i estructurat cada any. Recordo com de difícil ens resultava participar a classe, fer preguntes. No podíem aixecar-nos del pupitre ni parlar amb els companys asseguts a prop.
Comparo això amb el guia assegut a la mateixa taula que altres quatre alumnes del mateix nivell, observant com aprenen matemàtiques junts. Els infants s'aixequen per agafar els materials que necessiten per a la seva activitat; no han de demanar permís. De fet, més que una aula escolar, l'espai em recorda una oficina d'empresa, on cada treballador coneix el seu paper i la seva missió dins del grup i l'executa de manera autònoma i amb confiança.
Òbviament, tinc molts dubtes i preguntes. És difícil entendre del tot com pot funcionar una cosa tan diferent del que un està acostumat. De veritat estan aprenent tot el que necessiten a la seva edat? Qui se n'assegura? Com trien el tema que aprendran cada dia? Com trien amb qui treballar? Qui supervisa que, quan parlen entre ells, estiguin parlant de contingut acadèmic i no de la festa d'aniversari del proper cap de setmana? Per què només aquests quatre infants treballen matemàtiques amb el guia, i quan ho aprendrà la resta? Si hi ha tants "mini grups" treballant i només dos o tres guies, com s'asseguren que, mentre treballen, adquireixin coneixements correctes i no errors que mai es corregeixen? Com i quan s'avalua el resultat? Hi ha prou mestres per a tants infants autònoms? Què passa amb els infants a qui els costa més treballar sense la supervisió constant d'un guia? Està l'escola aprofitant al màxim les diferents capacitats de cada infant? Vaig triar una escola Montessori perquè no crec en el sistema educatiu tradicional en què em vaig formar, però no puc deixar de comparar-ho amb aquest mateix sistema tradicional.
En resum, em va encantar veure els infants en un entorn tan diferent del que estic acostumada. Crec que, en general, se senten valorats i respectats. També crec que requereix un esforç molt més gran, en comparació amb les escoles tradicionals, en termes de recursos humans i coneixement acadèmic, per poder executar el mètode i treure el millor de cada infant.